Only by the night, un àlbum trencador

Que Kings of Leon és un dels grups que està de moda està fora de dubte. Anuncis a la radio del llançament del seu nou àlbum i repeticions incomptables a la ràdio del seu nou èxit ho corroboren. A més a més el popular Use somebody, el single del nou àlbum Only by the night (2008), està situat en una més que meritòria 42ª posició en el rànquing de les cançons més descarregades des de l’Itunes Store.

La progressió del grup de Nashville ha estat meteòrica. Fa un parell d’anys, arribaven al FIB (Festival Internacional de Benicàssim) com uns autèntics desconeguts i simplement feien de teloners dels mediàtics Arctics Monkeys. Ja se sap que molts dels grups que actuen al FIB, després es fan de mica en mica més coneguts i els serveix de plataforma cap a la fama, com pot haver sigut el cas de The Kooks o de molts altres. En aquella ocasió presentaven el seu tercer àlbum, Because of the times (2007).

L’últim treball Only by the night és força diferent de la resta d’àlbums del grup americà com Youth and young manhood (2003) o Aha shake heartbreak (2004). Aquests dos primers àlbums es caracteritzaven per tenir un caràcter uniforme, formaven un treball conjunt. Les seves cançons tenien una continuitat melòdica, en què l’equilibri entre la part instrumental i la part vocal era quasibé perfecte. La majoria de les cançons es basaven en el seu ritme enganxós però alhora insaciable. Aquests dos primers àlbums, i fins i tot el tercer, podem dir que pertanyen a un rock alternatiu, amb tocs de rock de garatge i de punk.

Only by the night significa un punt d’inflexió i un canvi de rumb. En aquest treball, Kings Of Leon, han apostat per un rock menys melòdic. Clarament han fet el CD amb una visió comercial, ja que si hi fem una escoltada ràpida hi ha dues cançons que ens criden l’atenció (Use Somebody i Sex on Fire). Les altres cançons deixen bastant indiferents. És per això que el disc no conforma un tot, una obra musical sencera, sinó que està fragmentada. Cada cançó és independent l’una de l’altre. Realment, només aquestes dues cançons són les úniques que valen la pena. Les altres s’acaben fen monòtones i s’acaben trobant faltades de ritme. Un altre aspecte que ha variat respecte els anteriors àlbums és l’estil. Si bé en els anteriors l’equitat entre veu i instruments era la tònica principal, en aquest CD destaca molt més la part instrumental. Ha derivat cap a un rock més underground, més fosc, més alternatiu. Però de manera sorprenent, tot i allunyar-se d’un estil més comercial, Kings Of Leon han trobat l’èxit en aquest àlbum i en especial en el single Use Somebody.

A vegades allunyar-se d’un estil comercial no significa disminuir el teu target de públic, i aquest CD n’és un exemple perfecte. Aquest èxit popular, l’ha valgut la invitació per part del FIB de tornar-hi a actuar en l’edició d’aquest any; això si, com a un dels quatre principals caps de cartell.

La Copa, un gran format

content="Microsoft Word 2008">

La Copa del Rei ACB que s’ha celebrat a Madrid durant la setmana passada ha estat una competició complerta en tots els sentits. S’ha viscut un nivell de bàsquet molt alt per part de tots els participants. El TAU ha demostrat els seu gran estat de forma i s’ha alçat amb la victòria final després de quatre dies frenètics de competició i els altres equips han fet un paper més que digne. Les aficions no han quedat enrere. Han animat incansablement als seus jugadors i han viscut amb intensitat els dies de competició. I tot això a què es deu?

Una factor que pot respondre a aquesta pregunta és el format. El format de la Copa del Rei és un format que enganxa, un format que permet veure els millors equips de l’ACB en quatre dies i amb enfrontaments directes. Al final de la primer volta de la lliga regular els 8 primers equips de la classificació i l’organitzador són els escollits per a participar-hi. Aquest any, però, no ha estat així. L’ACB, en una decisió incomprensible ha designat 2 equips organitzadors; el Reial Madrid i l’Estudiantes. A la jornada de tall el Madrid estava en la cinquena posició, però l’Estudiantes estava ben lluny de les posicions de Play-off. La vuitena posició l’ocupava el Manresa, però aquest equip no ha participat a la competició perquè l’Estudiantes tenia la condició d’organitzador. Aquest fet ha desvirtuat l’esperit de la competició ja que els vuit millors equips de la classificació no han estat els que han participat. Segurament l’ACB ha otorgat tal condició a l’equip estudiantil perquè és un històric de la competició i d’aquesta manera pogués participar en la competició. El gran perjudicat, el Manresa.

Deixant de banda els criteris de participació, parlem del format. Quatre dies de competició de màxim nivell. Quatre partits de quarts de final repartits en dos dies, dues semifinals i la gran final. Total, 7 partits en quatre dies. Per a un aficionat del bàsquet, més enllà de l’equip que sigui, és una oportunitat fantàstica per veure bon bàsquet en pocs dies, un aspecte que dona continuïtat a la competició. Per a un aficionat d’un dels equips participants, és una de les competicions més vibrants i més intenses, que si tot va com espera que vagi, veurà 3 partits amb els seu equip com a protagonista. A més a més de l’espectacle basquetbolístic, que és senzillament brutal, a les graderies es viu un ambient espectacular, ple de rivalitat i de respecte entre les aficions rivals, d’il·lusió, de ganes, de sentiments. Només calia passejar-se per les afores del pavelló de la Comunidad de Madrid per veure com la gent vivia la competició.

Tot i ser un dels millors formats, no tot són avantatges. Bàsicament hi ha un problema de cansament i desgast. Quan els dos equips arriben a la final, es pot produir un fet curiós però també decisiu: que un dels dos equips hagi tingut un dia més de descans. Això pot passar si un dels dos equips ha jugat els quarts de final dijous i l’altre divendres, tal i com ha passat en aquesta edició, en que el Tau ha tingut un dia més de descans que l’Unicaja. Aquest format no és aplicable a tots els esports. Per exemple, el desgast que implica el futbol fa literalment impossible o molt difícil jugar 3 partits en quatre dies. De totes maneres el format actual de la Copa del Rei de futbol és un disbarat i careix d’un factor importantíssim, continuïtat temporal. Altres esports com el Futbol Sala, l’Handbol i l’Hoquei apliquen un format similar i els funciona de manera correcte, un argument més que demostra que el format de la Copa del Rei ACB és sinó el millor, un dels millors.

La llei de partits, la gran guanyadora de les eleccions.

Ja ho han aconseguit. Ja tenen el que volien. En cap de les comunitats autonòmiques anomenades històriques, i encara menys en cap de les altres, no queda cap partit dels anomenats nacionalistes al govern, tret de Catalunya, on Esquerra Republicana encara es manté, això sí, supeditada a la direcció del PSC. M'explico.

Fins ahir a la nit a Galícia hi havia un govern format pel bipartit entre el PSOE i BNG (Bloque Nacionalista Galego). Però ahir, els comicis electorals van donar un gir, més que inesperat, desesperant. El PP va guanyar amb majoria absoluta (39 diputats) mentre que el PSOE i el BNG es van quedar amb 24 i 12 respectivament. L'aritmètica no falla, 39 a 36. Majoria absoluta pel PP, que converteix en un parèntesi enmig del domi del PP aquesta legislatura encapçalada pel bipartit.

Indubtablement Rajoy en surt doblement reforçat. Per un banda Feijo és un home de la seva confiança i per l'altra en surt victoriós també per la seva gran implicació a la campanya electoral. Tourinho en surt doblement derrotat. Molts l'acusen d'haver fet una mala campanya electoral i de no haver fet cas a Pepe Blanco quan li deia que anticipés les eleccions, i a més a més, ha perdut una oportunitat històrica de consolidar un govern progressista. Avui ha acabat presentant la seva renúncia al càrrec. Les conseqüències d'una derrota electoral.

Però parlem de les eleccions d'Euskadi que també es van celebrar ahir. En aquest cas l'escenari post-electoral queda molt més obert i amb una solució molt més complexe. Però abans d'analitzar els resultats, fem un exercici de feed back i fem un repàs a les circumstàncies que ens han portat fins aquí. Als anteriors comicis, el PNB va guanyar les eleccions amb 29 escons, i va poder formar govern amb EHAK-PCTV (Partit Comunista de les Terres Basques) que va obtenir 9 escons, i amb Eskerbatua-IU amb 3 diputats. Obtenien 41 diputats. L'esquerra abertzale hi estava representada a través del PCTV, i en conseqüència tota la societat basca estava representada al parlament.

Aleshores els dos grans partits espanyolistes, el PSOE i el PP ho van veure ben clar. Si es posaven d'acord, podien aconseguir enderrocar el nacionalisme del govern basc. I si es van posar d'acord en una cosa; en crear un llei de partits feta a mida per il·legalitzar el PCTV, i en definitiva per deixar sense representació política l'esquerra abertzale. Ho van aconseguir. Van deixar un part de la societat basca sense poguer-se sentir representada en el parlament. Perquè? Donçs la justificació va ser clara: els il·legalitzem perquè no condemnen la violència. D'acord. Però no creieu que és millor tenir-los dins del joc parlamentari que no pas fora? Que hi havia algun membre del partit imputat en algun assassinat? L'excusa era posar per davant de tot la llei. Però el que molt fàcilment obliden les forçes espanyoles, és que moltes vegades la democràcia ha d'estar per sobre de la llei (en aquest cas la llei de partits). Però és evident que no tenien la mateixa opinió.

Les conseqüències les trobem en les eleccions d'ahir. PSE i PP tenen la possibilitat de formar govern, quan en percentatge de vots (43%) són inferiors a la coalició formada pels partits nacionalistes (53%). Però el sistema de representativitat basc són figues d'un altre paner. El quid de la qüestió està en la impossibilitat de representació parlamentària del món abertzale. La consigna de partit va ser votar nul, i vet aquí la sorpresa. 100.000 vots nuls, que representen un 10 % dels vots. Si extrapolem, aproximadament ens surt que tindrien uns 9 diputats al parlament.

La conclusió és clara. El panorama polític basc ha variat poc, amb una pujada del PSE i un davallada del PP. L'únic que ha canviat és la llei de partits. Sumant percentatges i tenint en compte els vots nuls que s'atribueixen al món abertzale, els percentatges de vots són clarissims. 63% són nacionalistes en front d'un 37% constitucionals, tal i com els agrada que els anomenem. Tal com diu el refrany popular, feta la llei feta la trampa. I Patxi Lopez, encara té la barra de dir que se sent legitimat pel poble basc per ser Lehendakari. Això sí que és realment antidemocràtic.

De sortides, principalment n'hi ha dues. La més probable és que el PSE formi govern amb el PP i UPD (Union Progreso y Democracia). Aquesta aliança portaria molts mals de cap a Zapatero, que les passaria magres per obtenir una majoria sòlida al congrés, ja que aquest pacte comportaria el no suport del PNB. CIU ja ha sortit dient que ells no exerciran de salvavides.

La segona opció es força menys provable. Seria un pacte del PNB amb el PSE, sempre amb el cap del candidat Ibarretxe pel mig. De totes maneres Patxi López no sembla estar massa per la feina per tal d'aconseguir aquest pacte.

En els pròxims dies veurem el què passa, però a qui se li ha girat feina de retruc és a Zapatero, que haurà de fer mans i mànigues per mantenir la seva política de pinotxo fent equilibris aritmètics supeditats a la decisió del PSE. Embolica que fa fort.

Eufemismes per dir "me'n vaig a cagar".

Arriba una mica tard, però és que encara m'estic partint la caixa de tant riure. De tots és sabut que una de les meves referències és el David Llorens. Donçs bé, fa un parell de setmanes en va muntar una de grossa, el Basté gairebè marxa de l'estudi i no és per menys. Aquí us deixo el llistat d'eufemismes, però el millor que podrieu fer és anar a: http://www.amicsrac1.net/fonoteca/fonoteca.php?oprog=El%20M%F3n%20a%20RAC1&osecc=La%20freakypedia&odataini=01-05-2000&odatafin=19-02-2009&oparaula=

EUFEMISMES PER “VAIG A CAGAR”

1. Vaig a fer de ventre

2. Vaig a plantar un pi

3. Tinc una reunió amb el senyor Roca

4. He d’alliberar a Willy

5. Vaig a fer un exorcisme (sal de mi, sal de mi)

6. Vaig a tirar troncs al riu

7. Vaig a treure’m un pes de sobre

8. Vaig a despedir un amic de l’interior

9. Vaig a l’excusat

10. Sento la crida de la natura

11. Vaig a llençar el reciclatge

12. Vaig a proposar una sortida negociada al conclicte àrab-israelià

13. Vaig a posar un ou

14. (si vas molt apurat) Vaig a fer història en el món de la defecació

15. (si vas molt apurat) Vaig a que em practiquin una cesàrea

16. Vaig a alliberar hostatges

17. Vaig a fer un sudoku

18. He d’anar a pentinar-me, que m’estic pentinant a sobre

19. (en castellà) Voy a ver Chicago (chi-cago)

20. Vaig a marcar el territori

21. Haig de marxar que la tortuga treu el cap

22. Haig de marxar que m’està creixent la cua

23. Vaig a bombardejar Hiroshima

24. Tinc un marron que m’he de treure de sobre

25. Vaig a passar de l’abstracte a lo concret

26. Vaig a donar-li sabor al caldo

27. Vaig a fer fora el llogater

28. Vaig a exterioritzar el meu malestar

29. Vaig a llençar una boia

30. Vaig a treure el millor de mi

31. Vaig a monolitar

32. (moooooolt políticament incorrecte) Vaig a alliberar a Nelson Mandela

33. Vaig a encarregar un braç de gitano

34. Home a l’aigua!!!!

35. Vaig a buidar la paperera de reciclatge

36. Vaig a netejar las canyeries

37. He de resoldre un assumpte molt tèrbol

38. (mooooolt fastigós) Vaig a pentinar-me els péls del cul cap a fora

39. (només en castellà) Voy a hacer de tripas corazón

40. Vaig a treure el mal que porto dins

41. Vaig a calcular el meu Producte Interior Brut

42. Vaig a rescindir-li el contracte a Kakà

43. Vaig a arrugar la cara

44. M’està venint la inspiració

Conseqüències de la ventada

Quina desgràcia la ventada!!! Des d'aquí un sentit record per les quatre víctimes mortals que ens va deixar el temporal excepcional de vent de la setmana passada. Això va passar a pocs quilòmetres de casa meva, a Sant Boi de Llobregat. Però la magnitud d'una tragèdia no només es medura a través del nombre de víctimes.

El dimecres al matí vaig sortir a entrrenar amb bici, i el panorama que vaig veure a la muntanya va ser desolador. Arbres tumbats, arrels aixecades, camins tallats, bosco destrossats; un paisatge que trigarà anys a recuperar l'apariencia normal. A mig camí, una brigada municipal custodiada per policies municipals netejant els arbres caiguts per la virolència del vent. Quin desastre. Per poguer passar per un camí vam haver de fer senderisme per evitar la munió d'arbres que impedien el pas fluid pels camins.

Ja s'ha parlat prou de la ventolera. Millor veure-ho en imatges. Us deixo unes fotografies que vaig fer mentre anava amb bici. Són de la serra de Collserola, prop de Sant Just Desvern, al popular camí conegut com La Sargantana.

The Iceman

El títol no fa referència a la seva fredor a l'hora de prendre decisons; sinó que és literal. El personatge en qüestió es diu Wim Hof, té 47 anys i és holandès. És un home capaç de suportar temepratures que matarien a una persona normal.

Durant 25 anys ha practicat el ioga, i a través del ioga, ha desenvolupat la capacitat tan mental com física de suportar el fred i és capaç a vaoluntat pròpia d'alentir el ritme cardíac i regular la temperatura del seu cos. És capaç també a través del ioga de desviar el flux sanguini cap a les parts imprescindibles, com són els pulmons, el cor i el cervell.

Però no només sap portar les seves habilitats al camp teòric, sinó que les porta a la pràctica fins l'extrem més insospitat. Per què us en feu una idea aquest home té al seu haver més de set rècords del món.

Wim Hof, va córrer una mitja marató (21 km) al cercle polar àrtic, descalç i només vestit amb uns calçotets a 35 graus sota zero. Perquè us en feu una idea de lo bèstia que és, en uns jocs olímpics d'hivern, si la temperatura baixa dels 10 graus sota zero, les proves d'esquí es suspenen. Una persona normal un cop passats 20 minuts a tal baixa temperatura, perd el coneixement.



Aquest home, també té com a afició l'escalada, i per provar els seus límits, va pujar al Mont Blanc (4808m.), descalç, evidentment, i només equipat amb uns calçotets.

A més a més, per demostrar la seva capacitat de concentració, va pujar mab un globus aerostàtic a 1500 d'alçada i es va penjar del globo només dels dos dits centrals d'una mà.

Però tot això per ell era pa sucat amb oli, i fa 4 mesos va intentar pujar a l'Everest (8844m.). La seva intenció era pujar l'Everest descalç i amb uns shorts, però era conscient de que no ho podria suportar, i en alguns trams es posava sabatilles d'esport. A part de sabatilles d'esport en alguns trams, només portava guants i una motxilla. Això si, ho feia amb una expedició que estava perfectament preparada. Tenia un cap d'expedició experimentat, que es deia Bernardt de Jong, que s'encarregava cada x temps d'anar-lo escalfant amb begudes energètiques. Evidentment va assolir el cim i va baixar sense massa problemes.

Té en el seu haver altres rècords del món com el de nedar per sota d'un bloc de gel



El d'aguantar prop de 80 minuts dintre d'un cub ple de gel



Ja us havia advertit que el títol era literal. Brutal.

Encara sort que no ha quedat fet un puzzle

Quina caiguda més espectacular. És esfereidora, apostoflant, impactant. Encara sort que no ha mort a l'instant. L'esquiador en qüestió és el suís Daniel Albrecht, i la caiguda es va produir a l'estació de Kitzbühel. Ara mateix està en coma induit, veurem si se'n surt d'aquesta. Més val veure les imatges. Us deixo el vídeo.